T’enyoro tèbiament, sense frisances,
sense un dol de distàncies o l’angoixa
de caure resident vora el telèfon,
sense haver d’oposar-te a tots els rostres
calcigada al contrast amb l’altra gent,
sense la rauxa, sense l’aldarull,
sense més cerimònies, funerals,
disciplines o rèpliques de l’ànsia,
sense el got de cervesa amb els companys,
sense el dolor que obliga confidències,
sense el nervi aguaitant i sense crisi.
T’enyoro, més o menys, sense enyorar-te:
de tant en tant, de nit i entre silencis
convocant-te al costat del gest de sempre.
MANEL MARÍ (1975-2018)
Te añoro tibiamente, con paciencia,
sin duelo de distancias o la angustia
de quedarme a vivir junto al teléfono,
sin tener que oponerte a cualquier rostro
pisoteada al contraste de otra gente,
sin arrebatos, sin alborotos,
sin más ceremonias, funerales,
disciplinas o réplicas del ansia,
sin vasos de cerveza con colegas,
sin el dolor que obliga a confidencias,
sin nervios acechando y sin crisis.
Te añoro, más o menos, sin añorarte:
de vez en cuando, de noche entre silencios
convocándote junto al gesto de siempre.
